Hola, em dic Judit
I a l'adolescència vaig saber que volia ser psicòloga.
En aquella època vaig començar a sentir que no encaixava. No m'interessaven les mateixes coses que als altres; sovint em veia diferent i insegura. Em preguntava per què les persones som com som, per què reaccionem de maneres tan diferents, què feia que alguns se sentissin segurs i d'altres, com jo, tan fora de lloc. Aquella curiositat em va fer descobrir la psicologia.
Tot i la curiositat, sentir-me diferent em va fer patir. Me'n vaig anar tancant en mi mateixa, vivint des de la por i la necessitat d'encaixar. Em vaig acostumar a contenir-me per protegir-me, fins que el malestar va ser força gran per començar a mirar cap a dins.
Va ser un procés incòmode, però vaig anar aprenent a escoltar altres punts de vista, a fer-me preguntes, a posar nom a què sentia i a permetre'm mostrar-me una mica més, trobant calma.
Hola, em dic Judit
I a l'adolescència vaig saber que volia ser psicòloga.
En aquella època vaig començar a sentir que no encaixava. No m'interessaven les mateixes coses que als altres; sovint em veia diferent i insegura. Em preguntava per què les persones som com som, per què reaccionem de maneres tan diferents, què feia que alguns se sentissin segurs i d'altres, com jo, tan fora de lloc. Aquella curiositat em va fer descobrir la psicologia.
Tot i la curiositat, sentir-me diferent em va fer patir. Me'n vaig anar tancant en mi mateixa, vivint des de la por i la necessitat d'encaixar. Em vaig acostumar a contenir-me per protegir-me, fins que el malestar va ser força gran per començar a mirar cap a dins.
Va ser un procés incòmode, però vaig anar aprenent a escoltar altres punts de vista, a fer-me preguntes, a posar nom a què sentia i a permetre'm mostrar-me una mica més, trobant calma.
Des de llavors, el meu camí no ha estat lineal: hi ha hagut moments de dubte, i d'altres en què les pors antigues han tornat amb intensitat, fent-me sentir que res no havia canviat. Però aquests moments també m'han recordat la importància d'anar més endins, reflexionar, respectar-me i entendre'm cada cop amb més amabilitat.
A poc a poc, he anat aprenent a escoltar-me, a posar límits i a triar des de la llibertat. He començat a posar-me al centre de la meva vida i a decidir, amb seguretat, on enfocar la meva atenció i dedicació, què prioritzar i què deixar anar.
Des de llavors, el meu camí no ha estat lineal: hi ha hagut moments de dubte, i d'altres en què les pors antigues han tornat amb intensitat, fent-me sentir que res no havia canviat. Però aquests moments també m'han recordat la importància d'anar més endins, reflexionar, respectar-me i entendre'm cada cop amb més amabilitat.
A poc a poc, he anat aprenent a escoltar-me, a posar límits i a triar des de la llibertat. He començat a posar-me al centre de la meva vida i a decidir, amb seguretat, on enfocar la meva atenció i dedicació, què prioritzar i què deixar anar.
La por de no ser suficient, la recerca de validació fora de mi i el desig de pertinença han estat molt presents a la meva vida. Aquella necessitat de connectar amb els altres, que abans percebia com una debilitat, avui l'entenc com una expressió profundament humana. Relaciono aquesta mateixa necessitat amb la dependència emocional: un desig intens de les persones de ser vistes i reconegudes, que quan es converteix en prioritat absoluta, ens fa perdre el contacte amb nosaltres mateixos/es.
Avui acompanyo persones que, després d'una ruptura, se senten atrapades a la dependència emocional. Les oriento a reconèixer aquest desig sense quedar-s'hi atrapat/da i a relacionar-se amb els altres des de l'autenticitat i l'autonomia. Som éssers profundament socials: necessitem els altres, però també ens cal mantenir-nos connectats amb nosaltres mateixos/as. Aprendre a vincular-nos sense perdre'ns, equilibrant llibertat i vincle, ens permet construir relacions més sanes amb nosaltres i amb els altres.
La por de no ser suficient, la recerca de validació fora de mi i el desig de pertinença han estat molt presents a la meva vida. Aquella necessitat de connectar amb els altres, que abans percebia com una debilitat, avui l'entenc com una expressió profundament humana. Relaciono aquesta mateixa necessitat amb la dependència emocional: un desig intens de les persones de ser vistes i reconegudes, que quan es converteix en prioritat absoluta, ens fa perdre el contacte amb nosaltres mateixos/es.
Avui acompanyo persones que, després d'una ruptura, se senten atrapades a la dependència emocional. Les oriento a reconèixer aquest desig sense quedar-s'hi atrapat/da i a relacionar-se amb els altres des de l'autenticitat i l'autonomia. Som éssers profundament socials: necessitem els altres, però també ens cal mantenir-nos connectats amb nosaltres mateixos/as. Aprendre a vincular-nos sense perdre'ns, equilibrant llibertat i vincle, ens permet construir relacions més sanes amb nosaltres i amb els altres.
La meva manera d'acompanyar parteix d'una idea senzilla: allò que avui et fa mal o et confon té sentit si entenem la teva història, els teus vincles i el moment vital on ets.
Un espai segur, sense judicis
Trobaràs un espai de calma i seguretat on el que sents pot ser escoltat i acollit. Aquí no es tracta de fer-ho "bé", sinó de poder expressar-te amb llibertat.
Partim del que te preocupa
El procés no segueix una pauta rígida. Comencem per allò que et genera més malestar —una relació, una ruptura, por d'estar sol/a, repetir situacions— i explorem conjuntament què t'està passant i què manté aquest problema.
Comprendre per poder triar diferent
Al llarg de l'acompanyament anirem donant sentit a patrons relacionals, pors i creences que s'activen als vincles. No per analitzar-los sense fi, sinó per mirar-te amb més claredat i començar a relacionar-te des d'un lloc més autèntic i conscient.
Petits moviments, des de l'inici
Treballem el present i incorporem petits moviments ajustats al teu moment, que t'ajudin a recuperar el teu centre, reforçar el teu valor personal i iniciar noves maneres d'estar amb tu i amb els altres.
Un procés al teu ritme
No hi ha pressa ni models per seguir; cada pas ho tries tu. El meu paper és acompanyar-te amb presència, honestedat i sensibilitat, perquè puguis construir vincles més sans, equilibrats i coherents amb tu mateix/a.
Un acompanyament cuidat i supervisat
Crec profundament que per sostenir bé altres persones cal també estar acompanyada. Per això, la meva pràctica es basa en un procés personal continu, supervisions regulars i una formació actualitzada. Això em permet revisar la meva mirada, tenir cura del vincle terapèutic i oferir-te un acompanyament el més ajustat possible a tu i a les teves necessitats.
Com treballo
Explora
Contacte
psicoterapia@juditsurinyach.com